En el moment de convocatòria del concurs Nusos i Cruïlles, el futur de les infraestructures viàries, a finals de 2019, semblava imperar la percepció d’un context global de crisi climàtica amb efectes evidents sobre la salut pública. D’aquesta manera, amb la voluntat -i obligació regulada- de garantir la qualitat de l’aire, cada ciutat prenia consciència dels nous reptes i assajava estratègies i accions que, en nom de la cohesió social i el benestar de les persones, obligava a revisar els models, qüestionar les tendències i, sobretot,  plantejar escenaris de transformació urbana. En aquest sentit, el relat sobre les infraestructures es posicionava com a fil argumental i aglutinador d’un seguit de qüestions que, de manera a voltes fragmentada, definien el de model de ciutat, la seva capacitat integradora, el foment de la cohesió social i la relació amb el territori proper. En definitiva, el concurs posicionava l’accessibilitat, física i simbòlica -als llocs, a les oportunitats, a la formació i informació, a la sanitat, a l’habitatge…-,  com a dret fonamental, indicador de qualitat de vida i veritable eix estructurant pel benestar de les persones. Una metròpolis accessible com a sinònim d’una realitat més justa i cohesionada